Ara fa dos anys  en vaig fer vint-i-cinc. Vaig néixer pel desig de fer música

dels qui cantaven a l’Orfeó i per la gran capacitat d’escolta i saviesa de qui em va

fundar.

Antoni Pérez i Simó interpretant i conduint la demanda de música dels cantaires de l’Orfeó endegà l’experiència de crear-me. Crear l’Escola de Música de L’orfeó Gracienc, amb el propòsit d’oferir un espai de formació i de coneixement als qui s’havien apropat al món i llenguatge que ens uneix de manera espontània i intuïtiva.

Si inicialment els meus usuaris principalment eren orfeonistes i persones vinculades a l’entitat, poc a poc vaig anar prenent més i més cos i presència a la Vila, en gran mesura, gràcies al interès del meu director en aconseguir que aquells que passaven per les meves aules, a més de aproximar-se al coneixement en l’ús de la música, poguessin obtenir el reconeixement acadèmic oficial que els pertocava.

D’aquesta manera fou com vaig esdevenir, a través del Ministerio de Educación: Escuela Reconocida, per a impartir el grau elemental de solfeig i teoria de la música i de molts instruments, amb alguns dels quals era pionera i gaire bé exclusiva com el cas de l’Arpa. Aquest fet era degut a que la Sra. Balcells, filla del Mestre fundador de l’Orfeó Gracienc, era una de les millors arpistes de l’Estat Espanyol.

Passaven els anys i a més de créixer, poc a poc vaig anar prenent més i més renom. Els meus deixebles, així els anomenava abans, per fi, ja podien realitzar els exàmens de fi de curs en les meves aules, però per fer els de final de grau elemental o inici de grau mig els havia d’acompanyar al conservatori superior de música de Barcelona. Els tribunals del conservatori any rere any ens rebien amb la frase:

“per fi! Ara sentirem música! Ja arriben els de l’Orfeó”

Aquesta frase enorgullia el meu director i els meus professors.

Cap a l’any 1989/1990 el govern central aprovà una llei orgànica que havia de regular tots els ensenyaments, fins i tot els musicals! Fins aleshores s’havien regit per lleis antigues que no els equiparaven a la resta d’ensenyaments. Un bon dia, molt seriós el meu director va demanar al jove professor que preparava els meus alumnes, ara es diuen així, de quart i cinquè de solfeig, si podria anar als cursos de difusió i formació sobre els canvis que la nova llei orgànica provocaria en els ensenyaments musicals.

Entre nosaltres: “actualment, aquell jove professor és el meu director. L’Ivan Prades Ferré”.

Des d’aquell moment entre el Mestre, tots anomenàvem així en Pérez Simó, i l’Ivan Prades, curs rere curs anaren pensant, dissenyant i incorporant  progressivament els canvis necessaris per convertir-me en el actualment sóc.

D’una banda durant més de sis cursos vaig haver de portar dues línies acadèmiques, doncs hi havia els alumnes que havien de finalitzar els estudis segons el pla de formació antic i a l’hora vaig començar a rebre nens i nenes molt petitets, regits per la nova ordenació curricular dels centres d’ensenyaments artístics, que fins aleshores mai no havia vist, doncs la música no començava per a ells fins els set o vuit anys.

Van ser uns anys de molta feina per tothom, però especialment per al Mestre i per l’Ivan. Poc a poc cada un d’ells va anar-se desdoblant en dues persones, no tant sols per la feina que havien de fer, si no també perquè els calia portar dos plans d’estudi diferents al cap, dues maneres d’ensenyar diferents,...

Jo els vaig ajudar tant com vaig poder, però per raons que desconec al meu voltant van començar a aparèixer noves escoles de música que engegaven amb la nova llei, fresques, amb molta empenta, amb un nou aspecte i amb només una línia educativa. Ens pocs anys, vaig comptar fins un total d’onze noves escoles per aquí a prop.

Va ser una època difícil. Els meus deixebles anaven acabant els seus estudis i marxaven amb la seva titulació, i els alumnes petitets que quedaven van començar a sentir-se sols. Durant uns anys els pares semblava que preferien una escola bonica a una escola que lluitava pels seus alumnes i que aprofitava les llibertats que oferia la nova llei per dissenyar una nova i bona formació pels seus alumnes.

Amb tot això, el meu estimat Mestre es va fer gran i va decidir jubilar-se. Aleshores, em van assignar un nou director, l’Ivan. Si, si, ja porta uns quants anys representant-me, concretament des del curs 97/98.

En aquests anys m’ha fet molts canvis. D’una banda va aconseguir-me una nova nomenclatura, ara ja des de el departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya que ara es diu departament d’Educació. El meu nou nom és:

Escola autoritzada pel departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya per a impartir ensenyaments musicals fins el quart curs de nivell mitjà.

Per sort, només em diuen “Escola de Música Orfeó Gracienc”. En tot Barcelona, hi ha molt poques que tinguin aquest grau d’autorització i tot el que això implica. I hi ha moltes que segons la llei, ni tant sols es poden dir escoles, perquè no estan autoritzades pel departament.

També, entre l’Ivan, el Sr. Miñana i la Sra. Altés, que són unes persones de molt amunt dins l’Orfeó, m’han obert la branca de música moderna, que abans no en tenia, la dansa,... I ara a més organitzo tallers de curta durada de dansa del ventre, country, percussions afroamericanes, didgeridoo, gospel i moltes i moltes altres coses que trobo interessants d’oferir als veïns de la ciutat, per als que cerco bons professionals. També faig cursos permanents de swing, dansa clàssica, tècnica alexander. Darrerament, ja no sé si sóc jo mateixa o és aquest Ivan que m’ha empeltat les ganes de treballar, però no paro!

En aquests darrers cursos, he aconseguit que fins hi tot els inspectors d’educació vinguin de molt bon grat i relaxats a veurem. Els agrada el meu sistema de treball, la distribució dels nivells, la manera en que avaluo els alumnes i com em quedo constància del treball que han realitzat, el com he aconseguit que poc a poc els professors hagin anat confluint en una mateixa línia de treball fins el punt que uns quants s’han convertit en els meus pilars fonamentals. Fins hi tot l’Ivan n’està content de mi, i mira que és exigent!

Fa un parell d’anys aquest director, que ara ja no és tant jove, em va proposar oferir el camí invers al que 27 anys enrere havia iniciat el Mestre. Em va dir: com ara hi ha molt poquets alumnes que siguin cantaires de l’Orfeó, que et semblaria oferir-los-hi la possibilitat de cantar en un cor i despertar en ells aquella espontaneïtat i intuïció. Li vaig dir que ho trobava una idea bona i bonica.

I ara va i m’ha muntat un cor d’adults, un cor de veus blanques, una orquestra però que no sé perquè l’anomena microorquetra, si aviat no hi cabran!

Em fa participar en mostres musicals, concerts, concursos, celebracions, programes de ràdio, stage de treball de cap de setmana,... no us diré més que per al 25è aniversari, em va fer sortir a tocar pels carrers de Gràcia juntament amb els grallers dels castellers de la Vila de Gràcia, en forma de banda tot fet passacarrer.

Ara m’està dient que aviat haurem de partir els grups de petits perquè hi ha massa nens a cada classe. Jo, ja l’ajudo tot el que puc, però més del que faig no puc fer i ell sempre vol més.

No sé perquè em queixo tant, em dec estar fent vella! Finalment, haig d’agrair-li al Mestre haver-me creat. Al Sr. Miñana i la Sra. Altés el haver tingut tanta empenta, constància i persistència i sobretot a l’Ivan Prades el haver-me acompanyat durant tants anys sense defallir, ajudant-me a superar les èpoques difícils, a renovar-me i a millorar dia rere dia el que ofereixo a tot el que entra a el que ara s’anomena:

“l’Escola de Música i Dansa Orfeó Gracienc”.