|
L’Orfeó
Gracienc va rebre la medalla d’or de la ciutat de Barcelona en un acte
celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 13 de març de
2006. Durant l’acte, compartit amb els Lluïsos de Gràcia que també rebia
la medalla, es van poder escoltar diversos parlaments, un dels quals va ser
una glossa sobre l’Orfeó Gracienc feta per l’historiador, Sr.Albert
Mussons. Aquesta glossa permet conéixer molt bé - i narrat de forma intensa
- els objectius i la història de l’Orfeó al llarg dels seus cent anys
d’existència, és per això que n’hem volgut reproduir el contingut.
L’acte es va cloure amb la interpretació de dues peces a càrrec de les
formacions corals joves de les dues entitats.
GLOSSA
DE L’ORFEÓ GRACIENC
Excm. Sr. Alcalde
Srs.
i sres. Regidors i regidores
Srs.
i sres. Consellers i conselleres de Gràcia
Juntes
de l’Orfeó Gracienc i dels Lluïsos de Gràcia
Senyores
i srs.
En primer lloc, vull expressar el meu
sincer agraïment a la presidenta del consell directiu de l’Orfeó
Gracienc, Sra. Josefina Altés, per haver-me
encarregat aquesta glossa. Moltes gràcies.
A les acaballes del segle XIX, curiosament per la Mercè, un grup
d’abrandats catalanistes de la vila de Gràcia, decidíren un any organitzar
actes festius al carrer del Cigne. Endomassaren el carrer de dalt a baix amb
una gran senyera i, tal com
explica el qui fou president de l’Orfeó Gracienc Josep Rodergas, “per
transigir i complaure un esmolet francès que hi residia, es decidí posar-hi
també la senyera francesa, però amb exclusió de tota altra”. Aquella
festa al carrer del Cigne donà uns guanys de 75 cèntims i els abrandats
catalanistes acordaren que la petita quantitat de superàvit fos l’embrió
econòmic d’una nova entitat, el “Centre Catalanista Gracienc” al carrer
Santa Àgata, 40. I és en la secció coral d’aquell Centre, que dirigia el
prestigiós músic Josep Cumellas i Ribó, on es troben els orígens més
remots de l’actual Orfeó Gracienc, una entitat que, amb la permanent
paraula de la música i la música permanent de la Cultura, ha treballat
durant cent anys pel país. I el sentiment de catalanitat d’aquells
precurssors del carrer del Cigne ha inspirat tota la vida de l’Orfeó.
Ben aviat, el mestre Joan Balcells, el
fundador, aniria a col.laborar amb Cumellas a la secció coral del Centre
Catalanista, secció que, poc temps després, es convertiria ja en Orfeó
Gracienc sota la direcció de Balcells. El diumenge 15 de maig de 1904, en una
Gràcia que encara no havia paït la seva annexió a Barcelona, l’Orfeó
Gracienc oferí el seu primer concert públic a l’aleshores Teatre Modern,
posteriorment Coliseum Pompeia, a la vila.
La catalanitat indiscutible de l’Orfeó Gracienc es posà de manifest,
novament, en la celebració de les noces d’argent que, en escaure’s
l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, no pogueren celebrar fins
al 1932, ja dins l’etapa republicana. I, una vegada més, amb l’entrada
dels franquistes a Barcelona el gener de 1939, l’Orfeó hagué de fer
veritables i complicats equilibris durant forces anys per mantenir viva la
seva activitat i, sobretot, inalterables els seus principis.
Els cent anys de l’Orfeó Gracienc giren, des del punt de vista musical, a
l’entorn de tres grans noms de la tradició coral catalana: el mestre
fundador Joan Balcells, que el va
dirigir des dels seus inicis fins al final de la guerra civil; el mestre Antoni
Pérez i Simó, director des del 1945 fins al
1996 i traspassat recentment; i l’actual responsable, el mestre Poire
Vallvé, clara aposta de futur per a una de
les masses corals més prestigioses del país. La història musical del
Gracienc ens parla, igualment, de grans directors de renom nacional i
internacional, que l’han conduït en alguna ocasió. Per damunt de tots Pau
Casals, el mestre per excel.lència –amb la
seva orquestra i l’Associació Obrera de Concerts--, però també
sotsdirectors del cor com Ernest Cervera
i Pere Jordà…..o Lamote de
Grignon, o Héctor Villa-Lobos, o Polak,
Kleiber i Strawinsky.
I ens parla del tenor Francesc Viñas,
de Conxita Badia, de Mercè Plantada, d’Emili
Vendrell…o de les filles del fundador,
l’arpista Rosa Balcells i la
pianista Ma. Teresa Balcells.
Cent anys d’Orfeó Gracienc
–des del 1919 a la seu del carrer Astúries, 83—van més enllà de
l’oferta musical i s’estenen per altres seccions que li han donat –i li
donen—una perspectiva de formació integral de la persona en els valors de
l’humanisme, la civilitat, el respecte i la convivència. El Grup
Excursionista, fundat el 1912; la secció de Teatre
hereva d’aquelles primeres tasques d’Adrià Gual
a l’Auditòrium precurssor –el 1913—de la seu d’Astúries; el Grup
Sardanista, format l’any 1924; el de Dansa,
Rítmica i Plàstica, del 1928; el Grup
Fotogràfic; el de Música de Cambra,
des del 1947; Art i Cultura, a partir
del 1961; Esports, espeleologia, escacs…
Menció especial mereixen el Teatre
que, a partir de la dècada dels 50, hi veié passar homes i dones de l’art
de talia com Josep Claramunt, Esteve Polls, Núria Espert, Joan Fontanilles,
Julieta Serrano, Rafael Anglada, Elisenda Ribas, Carles Lloret, Lluís Samsó,
Enric Guitart, Pau Garsaball, Mario Cabré, Mercè Bruquetas, i tants altres.
I l’Esbart Dansaire, que arribà a
l’Orfeó l’any 1949 –ja existia des del 42 com a Esbart Barcelona—i
del que en destaca la brillant trajectòria del coreògraf Lluís Trullàs,
que hi desenvolupà una gran tasca en les dècades dels 50 i 60.
L’Orfeó Gracienc –avui sota la fórmula jurídica de Fundació i
integrada en aquest grup d’esperança associativa gracienca que és el G-6,
del qual en forma part també l’altre entitat homenatjada aquest vespre, els
Lluïsos (FELICITATS, LLUÏSOS ¡¡¡)—continua la tasca coral que inspirà
el seu naixement. A més del cor que dirigeix Poiré Vallvé,
hi ha l’infantil Coloraines, el Grup
Juvenil i els Antics Cantaires.
Tots ells, al costat de l’Escola de Música,
fundada el 1979 pel mestre Pérez i Simó.
L’Orfeó continua treballant
amb valentia, capacitat de renovació, imaginació i autocrítica, elements
tots ells imprescindibles per tal que una entitat centenària, sense renunciar
a cap dels seus objectius fundacionals i brandant-los amb un més que legítim
orgull, aculli en el seu sí la generositat crítica de les noves generacions.
Generacions hereves –i acabo—d’homes com l’intel.lectual gracienc i
universalista Josep Ma. de Sucre
–que es confessava un “adorador” de Gràcia-- i que l’any 1932
escrivia: “M’agrada –perquè negar-ho ?—d’acudir a l’Orfeó
Gracienc, perquè sempre hi he trobat, i més com més, m’hi he pogut endur
per l’agradosa condició de ciutadà desconegut, la fe en un ideal,
l’arrel d’unes formals realitzacions artístiques i un pur anhel
d’ennobliment dels costums”.
Parlava al començament de la
catalanitat de l’Orfeó. Una mostra més: en un dels darrers números de la
publicació oficial de l’entitat,de nom Revista,
abans d’acabar la guerra, el maig del 1938, el mestre Pere Jordà s’adreçava
“als combatents de l’Orfeó Gracienc” i acabava el seu manifest amb uns
“Visca la República” i “Visca Catalunya”. Tot i que altres articles
en aquell mateix número portaven títols ben significatius: “Als qui
lluiten i als qui ja no lluiten” o “Amic, germà que lluites”.
Encara ens cal lluitar, sortosament ara
amb les armes de la Cultura. I entitats com l’Orfeó Gracienc en teniu
moltes a les vostres mans. Seguiu emprant-les, Josefina, Sr. Miñana, amb la
intel.ligència i generositat que us caracteritza ¡¡¡
Moltes
gràcies
Albert Musons
13 de març de 2006. Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona
|
